Ningú deuria sorprendre’s, les imatges que veiem ara no son
noves. No es pot pensar que el 9 d’Abril del 2014 fou la fi d’un època
històrica del club, seria enganyar-se i intentar enganyar a la resta. El partit
del Calderón es simplement l’última mostra de la crònica d’una mort anunciada,
aquest equip fa temps que no se’l reconeix i pareix que des de algunes
posicions “no precisament llunyanes” es prefereix que sigui així.
La falta d’orgull competitiu ha sigut una constant (exceptuant algun partit) i
es que pareix que aquest equip s’ha cansat de guanyar; potser Guardiola tenia
raó quan deia que era incapaç de motivar
aquets jugadors, però també es cert que ha sigut l’únic que ho ha aconseguit
els últims anys i que això els convertí en l’admiració del mon.
Malgrat la imatge mostrada, seguim i seguirem al costat de la
institució que es el Futbol Club Barcelona, ningun jugador, entrenador o
directiu farà canviar açò i es que això es el que fa gran al club; el Barça no
es d’ells. L’obsessiva guerra de la junta directiva per intentar desfer tot
allò aconseguit pels seus predecessors ha sigut el que realment ens ha conduit
aquí. La gestió empresarial d’un club esportiu, amb funció social, educativa i
cultural ha convertit el Barça en una sangonera, succionant tot allò que
l’envolta, trencant amb la història d’auto regeneració iniciat des de
l’arribada de Cruyff i convertint-se en altra seu blanca però de diferent
color.
La solució no ha canviat, fa poc menys d’un any després de la
desfeta contra el Bayern fins i tot els jugadors s’adonaven de la necessitat
d’un canvi radical en l’estructura del club, de dalt a baix. Tots ho sabíem,
Sandro pareixia més centrat en les denuncies de Laporta i Zubi estava de
vacances pagades, l’entrenador no aconseguia conduir a l’equip com s’esperava i
s’havia renunciat a elements claus en el joc de l’equip com la pressió i per
últim molts jugadors ja no eren aquells que es deixaven la pell fins la fi del
partit. Però no hi hagué resposta, es va seguir pel mateix camí amb l’única
incorporació d’un jugador (d’una posició que realment tampoc calia) i
l’arribada d’un entrenador d’urgència per la malaltia de Vilanova. Aleshores,
quan no canvies gairebé rés, quan vens jugadors de futur com Thiago, el
resultat es la continuïtat i l’empitjorament produïda per el coneixement dels
rivals del joc.
Son pocs els moments en que aquest equip s’ha assemblat a
aquell que va arribar a ser “l’equip del pitet”; Milan, Màlaga, Rayo, o Cèltic son alguns dels rivals que van tenir la mala
sort de trobar-se versions inspirades d’un equip que s’anava pansint com una
flor a la que no se la rega però que ahir, va mostrar la manca de vida pels
seus pètals i que reclama ser regada i canviada de test a final de temporada.
Han passa 11 mesos i 9 dies d’aquets dos moments i
lamentablement tot segueix igual, esperem que no calgui que Joaquim Maria Puyal
torní a fer alguna d’aquestes reflexions.
Àudio: Joaquim Maria
Puyal (LaTDP – Catalunya Radio)
Reflexió Puyal després de l’eliminació del Barça front al
Bayern 1-5-2013
Reflexió Puyal després de l’eliminació del Barça front a
l’Atlético 9-4-2014
.PNG)
0 comentarios :
Publicar un comentario