.PNG)
Vam tocar fons: De Cruyff a la S.A.D
Ser del Llevant mai ens ha portat a viure una final a
Wembley, tampoc ens ha permès visitar Old Trafford o San Siro per gaudir d’un
partit de futbol entre anglesos o italians i valencians; mai ens ha assegurat
el gaudir de partits front als millors equips de la lliga de l’estat espanyo,
ni de sortir al carrer a celebrar la victòria en la final propietat de
l’animalista més gran d’aquest país. Però, tan si val no? No em gaudit sent del
Llevant, sent “granotes”? i tant; d’Orriols a Alboraia els nostres seguidors
han cridat els gols del nostre equip des de la tercera divisió en els pitjors
moments tant esportius com econòmics del nostre club, i també els criden ara a
primera o fins i tot a Europa. Ser del Llevant ha sigut sempre més que un
simple complement esportiu amb el que ocupar les vesprades del diumenge; era,
és i serà tenir l’orgull d’un capgròs entrat en anys per suportar la
indiferència de la resta d’habitants del mon respecte a l’existència del degà
del país, de suportar els atacs del govern de la ciutat tant en l’apartat
polític com el futbolístic i també d’esperar les matinades del diumenge per
poder veure un resum del partit del nostre Llevant en una televisió ja extinta.
El sentiment cap a aquest club ha estat sempre present amb
més o menys presencia però sempre latent, sobretot a la ciutat de València. No
obstant, aquesta afició no es veia reflectida ni en el nivell del equip ni en l’assistència
a l’estadi i s’observava també en aquets aspectes aquella definició que s’atribuí
al Llevant, la “d’equip ascensor”. Un procés llarg que segueix vigent (malgrat
l’augment d’estabilitat els últims anys amb la seguida presència a Primera
Divisió) i que existeix des de la creació del club al 1909 però que assolí el
seu major exponent la temporada 1980/1981 amb el fitxatge de Johan Cruyff. L’arribada
del “flaco” al Ciutat de València amb 33 anys (es retiraria 3 anys més tard) venia
amb la intenció de ser aquell fitxatge mediàtic que il·lusionés a l’afició i
potser això fou l’únic que va aconseguir ja que en aquell partit contra el
Palència el club ingressà 5 milions de pessetes dels quals curiosament 2 acabarien
a la butxaca de Cruyff. I dic només, perquè a partir d’aleshores, la positiva
ratxa que fins aleshores és mantenia s’esgotà i únicament s’assolí la novena
posició provocant atès del fitxatge de Cruyff (i d’altres factors) el impagament dels salaris als jugadors de la
plantilla del Llevant, la dimissió del president i la junta i que Cruyff fes
honor per últim cop al seu malnom i “volés” de València als 10 partits.
Des de llavors, un descens a Tercera per pujar dos anys més
tard a Segona B, un nou descens a Tercera per pujar de nou a Segona B i així
recurrentment fins al 1994. Mentrimentres, el club que celebrava els eu 75é
aniversari anomena a un Borbó (el Príncep Felip) com a president d’honor (té
collons) i es produeix un continu sanejament econòmic de la institució que
conduiria l’any 1994 a la constitució en Societat Anónima Esportiva del Club
apuntant-se a una mesura proposada pel govern espanyol per convertir als clubs
esportius en un negoci (més encara) i poder (si es vol) sortir a borsa. Aquesta mesura que fou presa per gairebé la
totalitat de clubs de màxim nivell a l’estat espanyol (excepte l’Athletic Club,
l’Osasuna, el Reial Madrid i el Barça) no va suposar la liquidació del deute,
ni una millora significativa del estat econòmic del club sinó la possibilitat de
que en un futur aparegueren corbs, gàngsters i lladres ignorants pels seients
dels directius del club i que lamentablement
finalment aparegueren, tots recordem Pedro Villarroel.
.PNG)
.PNG)