Un plàtan amb "seny, pit i collons"

Vila-Real - Barça (2-3)

No seria una enganyifa el afirmar que el partit viscut a l’estadi del Madrigal a la ciutat de Vila-Real ha sigut un dels més estranys viscuts en les últimes temporades del Barça. 

El joc començava amb el cap i el cor dividit entre el terreny de joc i el sentiment encara molt viu (com s’ha vist al minut de silenci) per la pèrdua del partit que Vilanova disputava al Càncer. Malgrat tot, el que s’ha vist als primers minuts ha sigut una intensitat que no havíem vist durant tota la temporada, es lluitava per cada pilota, els jugadors hi eren a tots els espais sigui quina sigui la seva dimensió, es veia un Messi  i Iniesta actius i participatius i un Bartra que segueix en estat pletòric . Però, seguim en la temporada 2013/2014 i per tant la dinàmica d’aquesta temporada no anava a canviar avui perquè si, i així arribaven els gols al 45 de la primera i al 9 de la segona els gols dels groguets. Els minuts passaven i el Barça era incapaç de trobar porteria però aquesta temporada passen coses incomprensibles i aquella “mà” que alguns la veuen negra avui canviava de color i provocava que aquelles centrades (Estem farts de les centrades d’Alves) que mai, mai, mai arribaven a enlloc, avui tampoc arribaven a jugadors del barça però..... gol i gol, 2-2 i 10 minuts pel davant; entre tots dos gols Alves realitzava un gest històric engolint part d’un plàtan llençat per algun imbecil “no hi ha altra descripció possible” deixant-nos a tots bocabadats i aconseguint l’energia suficient per clavar l’última centrada al cap de Musacchio. El disparat seguia i mireu si el futbol i la sort son capritxosos que els dos “patates” de l’equip, Alves i Cesc es volien reivindicar i junt a l’altre jugador que més preocupat ens tenia últimament han aconseguit la remuntada (sense llevar mèrit a la passada digna de Laudrup o Ronaldinho de Busquets) i els ha permès dedicar-li un gol a Tito, gran gest.

El Barça finalment guanyava, segueix amb possibilitats de guanyar el títol i aconsegueixen superar el (segurament) partit més complicat dels últims anys. Una victòria per un entrenador però sobretot, per una persona estimada al club; una victòria difícil però que de segur ha fet un poc menys trista l’última setmana. Visca el Barça.

Agrair com a aficionat del Barça les paraules de Joaquim Maria Puyal al inici de la TDP; deixo a continuació la cita a Màrius Torres i alhora del tot el “silenci sonor”.

'Dolç àngel de la mort, si has de venir mes val/ que vinguis ara. [...] Tinc peresa de viure demà encara…/ Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,/ el dolor que m'espera em fa mal…/ I gairebé donaria, per morir ara/ --morir per sempre-- una ànima immortal.'

Silenci Sonor: http://www.weloba.cat/article/audio-el-silenci-sonor-de-puyal-a-tito-vilanova

Read More

Lladres que entreu per Can Barça (1-3) i "Escolta'ns fort (Tito)"

 Finalment vam necessitar el Bypass

“Negligència” o “Menyspreu absolut” eren alguns dels qualificatius que Oriol Girat i Christian Castellví  utilitzaren del Maig de 2008 fins al Juliol del mateix any per parlar de la junta fragmentada però encara present de Joan Laporta. La visió d’aquets dos socis de la situació administrativa del club els portà a emprendre una nova moció de censura (la segona en la història del nostre club) en la que l’elefant no era l’agressor sinó l’agredit (la primera moció de censura fou d’un grup de Laporta contra Nuñez).  El declivi del projecte esportiu de Rijkaard, Ronaldinho, Deco i companyia, la mala gestió de les seccions esportives, la venda de patrimoni (Can Rigalt i el projecte del Mini) a més de l’existència de despeses sense cap tipus de justificació eren alguns dels 9 punts que contenia aquella proposta. Finalment el 29 de Maig de 2008 amb 9473 firmes, 3591 més de les necessàries, Oriol Giralt presenta de manera oficial la moció de censura que sotmetrà a referèndum la continuïtat de la junta el 5 de Juliol del mateix any. Possiblement aquell dia fou el de major patiment del aleshores president Laporta, cada vot comptabilitzat a favor de la moció era una coltellada a l’estomac; fins a 23870 va arribar a rebre, de ai la imatge que mostrava el president d’esgotament. Van ser 14871 les persones que van salvar el coll a Laporta i que de manera indirecta permeteren l’existència del millor barça de tots els temps. Malgrat l’èxit aconseguit posteriorment, aquesta anomenem-la “salvació” que se li atorga a Laporta tothom sabia que només significava que l’adeu del president del cava, de les festes a Luz de Gas, del “jogo bonito”, però també de Messi i del triplet.

Finalment, el 13 de Juny de 2010 després d’una temporada on s’aconsegueix la lliga amb més punts fins aleshores (99 punts), el Futbol Club Barcelona es prepara per tornar a anar a les vísceres de l’estadi per decidir quin serà el 39º president de la història del club.  Agustí Benedito, Jaume Ferrer, Marc Ingla i Alexandre Rosell son els 4 candidats ha aquest càrrec i durant les setmanes anteriors a les eleccions es passegen per Televisions, Ràdios, periòdics en aquell joc mediàtic de “domini, control” dins la mediatització política. Rosell amb l’eslògan  “Tots som el Barça” i una campanya molt directa i commovedora, marxant de vila en vila explicant la seva candidatura (les coses com son, la campanya de Rosell fou molt ben plantejada); a més la diversificació d’accions de promoció electoral no fixant-ho tot en la seva figura el col·locava amb un gran avantatge amb la resta de candidats i aquest avantatge es va veure reflectit el 13 de Juny. Si Laporta aconseguí el 52% dels vots assolint un record històric, Rosell el superà de bon tros (61,5% dels vots van ser per a la seva candidatura). Començava l’etapa Rosell; el barcelonisme desitjava un president que sàpigues llegir la realitat econòmica no només del club sinó del país i actuar acord a això, al mateix temps que es preocupés de mantindré l’exel.lència esportiva a les diferents seccions esportives, però alhora deuria enfrontar-se a la junta anterior i a les acusacions que el relacionaven amb el grup “Boixos Nois” i els rumors d’una grada jove i de la venda d’entrades a grups violents com els anteriorment citats “Boixos”, però tot això vindria després, després de l’època d’Ibra, Laporta i Cruyff però abans dels conflictes amb Ibra, Laporta i Cruyff.

Escolta'ns fort!

La mort d’en Tito no ha vingut sobtadament, tots aquells que seguim l’actualitat del Barça teníem la impressió i més després de les últimes imatges i informacions que arribaven de l’ex entrenador del Futbol Club Barcelona que les cosses no hi anaven del tot bé. Malgrat tot, son fets que quan ocorren, per molt mentalitzat que hi estigues, la sensació és que et cau damunt com una pedra gegantina i aquella força que havies emmagatzemat dins teu durant els mesos previs s’esvaeix.  La consecució del succés, l’entorn i l’estat d’ànim t’ofeguen, no creus trobar sortida per trobar aquell petit racó on ja sigui sol o acompanyat aconsegueixis sortir-te’n però es la força de l’Empordà la que t’empeny i et fa sortir; ens trasllada anys enrere, al cadet “B” més esperançador de la història del club, amb Messi, Cesc o Piqué; però sobretot ens reobre les portes d’aquell 2008 on Guardiola i Tito iniciaren una història indescriptible en paraules.

Prenguem-lo com a exemple de lluita i continuem fent front a  aquesta malaltia. Sempre et recordarem Tito, força Barça! 

Read More

Lladres que entreu per Can Barça (1-2)

L'elefant Blau s'inebrià
Si de l’etapa de Joan Laporta i Estruch es fixéssim únicament en l’apartat esportiu, el balanç seria un dels meus positius de la nostra història. Primer amb Rijkaard, Ronaldinho, Deco i companyia, i després amb Guardiola, Messi, Xavi o Iniesta el que ens a fet gaudir aquest equip aquets anys ha sigut en paraules del actual entrenador del Celta de Vigo “un orgasme futbolístic” . A les no

stres memòries trobem recitals futbolístics contra Bayern, Màlaga, Manchester United o Sevilla però sobretot aquells que han fet que durant molts anys perdéssim la por de visitar l’estadi del Reial.  Els records de la nostra gent als bars, penyes, llars agenollats, amb els punys mirant el cel celebrant els gols de Ronaldinho al Bernabeu superant a Ramos i Helguera, o el doblet d’Henry al 2-6 de l’any 2009, tampoc s’oblida les llàgrimes sortien dels nostres ulls després del gol d’Iniesta a Stamford Bridge, o al veure a Abidal aixecar la quarta lliga de campions. Son molts moments, moltes alegries sorgides des de l’idea d’un futbol atractiu, ofensiu, elaborat per jugadors formats aquí. Però tenim que ser coherents, i assumir que al Barça, mai les coses han estat tan fàcils i fins i tot, quan tot pareix que llueix, hi ha foscor en alguns recons, molts dels quals situats més als despatxos que a l’interior del propi vestidor (encara que aquí també hi tindríem per a avorrir).

Font: Mundo Deportivo

Per a la història del Barcelonisme anava a quedar gravat el 52,57% que li donaria a Laporta, la presidència del club i junt a ell una sèrie de noms que aleshores poc deien a la “culerada” però que passats els anys deixarien de  passar inadvertits: Sandro Rosell, Ferran Soriano, Alfons Godall, Marc Ingla, Jaume Ferrer, Josep Maria Bartomeu i Javier Faus. Molts d’aquets noms que han aparegut en la primera plana de l’actualitat blaugrana en algun moment durant els últims anys son coneguts més per accions “contra” la junta a la que pertanyien que per accions pròpies del club, el cas de Rosell o Bartomeu son els més representatius. Aquets dos deixarien la junta 2 anys després d’iniciar aquest viatge i poc després els seguiria Xavier Faus (que sempre ha anat amb un poc de retràs, respecte a la resta). La major part de la resta de la junta acabaria dimitint el 2008, 3 anys més tard que Rosell i companyia, quedant únicament 5 membres de la junta inicial en l’equip de govern del Futbol Club Barcelona. Que esdevingué aquella allau a can Barça? La simplicitat es complicada de trobar en una resposta on la condició humana, la psicologia mateixa de la raça fa gairebé impossible les accions sintetitzades, tot i això podem intentar comprendre el perquè de les accions de Monés, Rosell, Bartomeu, Moix, Faus, Echevarría, Vicens, Soriano, Ingla, Cambra, Vives-Fierro, Murtra, Vilaseca i Rovira.

Per intentar comprendreu, cal analitzar ambdues parts, les possibles accions de Joan Laporta que hagin pogut produir aquest “efecte fugida” en els membres de la junta i també aquells desitjos de Rosell i companyia que no podien assolir formant part de la junta del 2003. 

Si comencem per la vora de Laporta & com.  Si observem les declaracions de Rosell o Moix després de la seva dimissió parlant de “no voler entorpir un projecte com el de Laporta”  podem pensar que les raons giraven sobre la seva política de figura mediàtica, apareixent gairebé contínuament a televisions i ràdios; encara que aquesta raó es queda un poc curta, per això es possible que també hi intervinguessin altres polítiques de Laporta com la pujada de l’abonament un 40% o per no demandar a les juntes de Gaspart, Reyna i Nuñez, o potser sigui per l’entrada d’Alejandro Echevarria (cunyat de Laporta) i d’ideologia franquista colpejant directament  no només amb la resta de la junta sinó també amb la història de la institució. O potser tingué alguna cosa a veure el nomenament de Valero Rivera com a director general de les seccions esportives que acabà amb la destitució de Josep Maria Bartomeu com responsable de les seccions.  Les possibilitats son aclaparadores, ens basem en fets, en decisions polítiques per a intentar entendre-ho; el problema es si (com anem a fer a continuació) intentem analitzar-ho des de la perspectiva dels dimissionaris ja que només ells coneixes els seus pensaments en aquells moments. Podem formular hipòtesis com la possibilitat de que es sentiren traïts per Laporta per les seves decisions (parlaven de manca de democràcia), també cap la possibilitat, sabent el que ha ocorregut posteriorment, que la raó de la seva dimissió fos el desig d’assolir un lloc més representatiu dins la junta. Realment com sempre passa, podem debatre el perquè, si es culpa de la premsa, o de l’educació, o potser es així el comportament dels individus ,però la certesa, el que passà realment no ho sabem, es per això que aquesta etapa del barça va concloure entre bambolines i tant de bo arribi el moment d’esbrinar-ho.

Read More

La falsedat induïda de la felicitat i l’oci

La falsedat induïda de la felicitat i l’oci.

Ser-hi implica esforç; entenguin que ser-hi no significa únicament respirar, haver sigut parit,  la definició simplista proporcionada cap al comú, no es més que un vell desig de certs pensadors heretat pels falsos il·lustrats de corbates ratllades de blau i blanc amb l’objectiu d’un control “invisible per a molts” però ben present. La realitat es complexa i malgrat que cal simplificar com a primer pas per aconseguir entendre les diferents andròmines que composen el conjunt. Es la complexitat la que ens permet definir el ser-hi i que al mateix temps ens concedeix la definició. Ser-hi es complexitat, qüestionar ho tot des del més petit dels essers fins l’estructura més enrevessada. Però si definir ser-hi implica una definició tan complexa com el seu propi significat, el terme esforç ens confirma l’excepció a la regla amb la seva simplicitat, implica voluntat, es poder i voler, es saber “Per qui, fins quan i per què”.
La imposició d’una manera de fer, de veure el mon es el que ens condueix a la desgràcia, a la amargor profunda i a una rutina inútil a la que estar sotmès com a única opció a la simple existència. La jornada laboral com a “esclavatge” i no com a mesura d’autorealització, de creixement moral, intel·lectual o físic, es la clau del pany que hi tenim al front; es l’eina utilitzada per la burgesia, ja sigui catalana, espanyola, europea o iugoslava que utilitzant “la puta i la ramoneta” o el “Haz ver que..” ens ofega constantment, ens sotmet a les seves voluntats amb l’únic i fals desig d’una futurible possibilitat d’enriquiment a costa dels altres; no es la solució senyors.
L’evidencia ens diu que quan l’esforç ve relacionat amb la felicitat, l’esser humà es capaç de realitzar les millors obres mai vistes; es quan es força la màquina que acaben per aparèixer les pantalles de “System Error” a la nostra pròpia computadora.  La decisió es nostra, està a les nostres mans el ser capaços d’avançar o estancar-nos. Quin es l’objectiu de l’esser humà al mon sinó es el buscar la felicitat, dubte molt que Déu, Jehovà, Al-lāh, Messi, digueu-li com vulgueu, desitges la desgràcia a la humanitat, o potser si? Es possible que Déu, o les creadors del mateix, si que desitgessin això, desitgessin el conflicte i el sotmetiment d’una part de gent, potser Nietzsche no anava mal encaminat al parlar de “Der Wille zur Macht”. Si es així, la resposta torna a ser clara, que els  fotin.

Read More

LLadres que entreu per Can Barça (1-1)

La Guerra de les Galàxies

El mon s’ha tornat boig, aquelles mesures aplicades a diferents àmbits de l’economia mundial després de la crisi del 29 pareixen passades a la història, el seu desconeixement per part de l’actual diligencia política mundial te només dues explicacions possibles, la primera d’elles suposa que un dia qualsevol de bon mati, aquest grup de “persones” s’haja begut l’enteniment. Però siguem coherents, aquesta gent, ignorant precisament no es (excepte alguns ministres

d’algun país del sud d’Europa), aleshores només ens queda un carreró. Aquest desemboca en un vil mètode destructiu amb l’únic objectiu de generar el fenomen de l’acumulació per despossessió. Extrapolem-ho, posem-nos uns anys enrere, durant la presidència de Josep Lluis Nuñez (si, el ploramiques) i observem tot el transcorregut, recordem l’Hespèria on Alexanko, junt l’entrenador Luis Aragonés i la resta de jugadors es plantaren davant la junta presidida pel anteriorment citat Nuñez. Aleshores, la mala gestió del club va portar als jugadors a rebel·lar-se, i qui sap si va ser gràcies al motí de l’Hespèria, que s’aconseguiren els èxits posteriors. Avui vivim una situació semblant,  una d’enviats pel Salvador a netejar allò que els homes que pocs anys enrere (i entre els quals, i havien membres de la junta actual) van ser enviats pel Llucifer havien incendiat per totes les instal·lacions d’aquesta institució que es el Futbol Club Barcelona. Lamentablement no caldria esperar gaire per adonar-nos que açò no era una lluita entre àngels i dimonis i que allò que aconseguiren aquells homes de l’Hespèria sabia cobert de cendra en pocs anys.

Es 29 d’Abril de 1988, a la portada de la Vanguardia surt la reunió del president de l’estat espanyol Felipe Gonzalez al possible candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units d’Amèrica el senyor Michel Dukakis (que afirmava voler viatjar prompte a Espanya com a president dels EUA), aquell mateix dia el Partit dels Socialistes de Catalunya ultimaven els preparatius per a una campanya electoral que acabaria amb les eleccions del 29 de Maig on la Convergència i Unió de Jordi Pujol aconseguiria guanyar per tercer cop consecutiu assolint amés la majoria absoluta. El periòdic del Grup Godó informava de la trobada entre Douglas i Lady Di a Londres per assistir a l’estrena del film “Wall Street”. Però si una noticia destacava, era la situada a la part superior esquerra, baix de la informació de contacte del periòdic on titulaven (aleshores únicament en castellà) “Los jugadores del Barça piden formalment a Nuñez que abandone la presidència” acompanyada d’una fotografia del mateix president del club blaugrana on s’assembla més a Jaime Peñafiel que al mític mestre de la guerra de les galàxies.  Unes pagines més tard ampliaven la informació sobre el motí de l’Hespèria amb la nota íntegra que havien comunicat els membres de la primera plantilla de l’equip culer i de la qual en destaquem el punt número set  que reproduïm integro: “Als jugadors ens produeix tristesa veure com aquest històric club, amb valors que sempre han representat la idiosincràsia del poble català, es van deshumanitzant de aquesta forma. El nostre criteri es el de recuperar un club seriós i respectat per tots, que afronti i resolgui els problemes personals, professionals i econòmics que poden plantejar-se. El clima de relació personal i serenitat no existeix. Un club com el nostre no pot permetre’s viure en un clima de constant intranquil·litat”. No es la intenció de ningú aquí, el donar la raó a uns o a d’altres, però aquesta insurrecció del grup humà que formava la part esportiva del club esdevingué una esdeveniment mai ocorregut al futbol europeu i molt menys a un club de l’entitat del Futbol Club Barcelona.

El que ocorregué després del motí de l’Hespèria a nivell esportiu es per tots conegut: la destitució del “Sabio de Hortaleza”( que havia arribat l’any anterior substituint Terry Venables), la gairebé total reconstrucció de l’equip després de la baixa d’Amarilla, Calderé, Clos, Cristóbal, Gerardo, Linde, López López, Manolo, Mortalla, Nayim, Pedraza, Schuster i Victor i les incorporacions de Soler, Bakero, Beriguistain, Valverde, Serna, Unzué, Goikoetxea, Eusebio, Salinas, Aloisio, Manolo Hierro, Amor, Milla, Serer, Roura i Rekarte junt a Johan Cruyff(amb una inversió superior als 2000 milions de pessetes), les quatre lligues consecutives, la primera lliga de campions de l’entitat blaugrana, el naixement de la “Fundació”, la primera aparició pública de Joan Laporta com a cara visible de la plataforma “L’elefant Blau” promotora de la moció de censura al president Nuñez, l’inici de la guerra entre Cruifistes i Nuñistes (que reapareix de tant en tant) i finalment, la seva definitiva dimissió l’any 2000 que conduiria a unes eleccions on el Joan Gaspart  seria nomenat president del club.  Aquets nou període en la història del nostre club que continua avui (possiblement el més important de la història del club) va tenir una data de naixement. Aquell 28 d’Abril del 88, el grup humà que conduïa la part esportiva de l’entitat impulsats per la confrontació amb el president del club, provocaren un canvi en un cicle institucional amb olor a rovell esdevenint així el primer entrebanc en el Nuñisme i el primer episodi d’aquesta Guerra de les Galàxies que avui continua amb diferents actors, nous mitjans, però baix els mateixos fils.

Read More

Políticament esportiu – L’esport de l’engolida de raons

Un dissabte qualsevol, d’aquells en que sobtadament s’amaga el sol i l’obscuritat dels components gasosos i líquids del cel cobreixen la superfície; surt aquell grup de filòsofs un darrere l’altre, posicionats en dues línies perfectes i amb un trident dels “Men in Black” al davant, tot això mentre una obra mestra de la música contemporània retruny per tota l’estructura (també obra mestra contemporània amb lleugers tocs postmodernistes); aleshores, com si hi haguessin molls als seients del plàstic mig podrit tothom es posa en peus per victorejar als racionalistes que buscaran vèncer “les absurdes idees empiristes” d’aquells “mamarratxos” de blanc i negre.  Quan per fi la cançó homenatge al sol, a les flors i a la llum acaba i en Tommy Lee Jones bufa el xiulet amb tantes ganes que fins i tot el fugitiu que s’amagava a sis mil quilòmetres ho escolta provocant que comenci a correr, el grup d’idealistes corre cap enrere esperant a que el seu rival empenyi l’esfèric cap a ells.

Els minuts passen i la pilota canvia de mans 43 cops sense cap esdeveniment remarcable excepte aquell pupil que en un moment determinat colpeja la pilota amb l’espero per retornar-la al camp; tot això baix l’atenta mirada de 22 pals que subjecten banderes de diferents colors, algunes d’elles d’altres grups intel·lectuals: trobem en primer lloc els burgesos modernistes, seguit de l’aristocràcia de la capital i la falsa aristocràcia de la capital, si seguim girant a la dreta anem observant les banderes dels il·lustrats enganyats, dels economistes que es creuen dogmàtics o d’aquell reduït grup de comandat pel majorista de carxofes. Aquets pals s’expandeixen pel frontal, per l’àrea més ampla observable i un poc més aïllats però en una posició més il·lustrada si cap, hi son la bandera dels “toreros” seguida de la dels “xocolateros”, juntes pareixen un collage d’un obra de Joan Miró un dia que no es trobava ve de l’estomac.

No es política això, son simplement 22 romancers colpejant una pilota mentre els propietaris se’ls veuen des de llocs il·lustres, amb cara arrelada en la més profunda amargor per evitar cert cinisme que podria suposar-los algun entrebanc amb els “mass  media”; però no, tranquils que això no es política. Porten banderes anticonstitucionals! Correu! Aviseu a la Benemérita! Atenció! Que aquell que corre per la banda cobra 17 milions d’euros! Empresonem-lo! No, No, Espera, que se’n se ell no guanyem. D’acord aleshores deixeu-lo estar. GOOOOOOOL! De qui? Del corrupte aquell?, o d’aquell calb que va tenir aquell embolic amb la noia aquella? O et refereixes a aquell que va falsificar uns documents per a portar una petita embarcació ? A no, no ha sigut gol mentider, simplement era un efecte òptic provocat pel reflex de la calba del president aquell condemnat per un miler de coses que està segut al costat de l’altre que li donava  milions al pare d’un jugador i se’n anaren tots dos de Caipirinhes.

Aquestes últimes línies no anaven de vere. Al futbol tot es llums, goig i felicitat, la veritat es que es un esport màgic (açò ho dic de debò), i que a aquell que li agrada ho gaudeix moltíssim. Ens podem quedar tancats en el simple acte de colpejar la pilota però deixaríem al marge un fum d’elements que transformen el futbol i l’esport en general en allò que realment em pareix interesant que es el context polític i social que impliquen. No vull dir amb això que cregui que deu ser així, això pot generar un debat interesant però el que no es pot negar es la realitat que te actualment l’esport i que cal analitzar. L’afectació política que te cada acció de partit, tant me fa si es al camp, com a la grada, com a un periòdic local, es capaç de moure fins al més petit dels petits, fins al més gandul dels ganduls. No ignorem la realitat i centrem-nos en analitzar-la i interpretar-la, es el millor per al futbol, per a l’esport, per a tots.

Read More

No s'assemblen als d'abans

Ningú deuria sorprendre’s, les imatges que veiem ara no son noves. No es pot pensar que el 9 d’Abril del 2014 fou la fi d’un època històrica del club, seria enganyar-se i intentar enganyar a la resta. El partit del Calderón es simplement l’última mostra de la crònica d’una mort anunciada, aquest equip fa temps que no se’l reconeix i pareix que des de algunes posicions “no precisament llunyanes” es prefereix que sigui així. 

La falta d’orgull competitiu ha sigut una constant (exceptuant algun partit) i es que pareix que aquest equip s’ha cansat de guanyar; potser Guardiola tenia raó quan deia que era incapaç  de motivar aquets jugadors, però també es cert que ha sigut l’únic que ho ha aconseguit els últims anys i que això els convertí en l’admiració del mon.

Malgrat la imatge mostrada, seguim i seguirem al costat de la institució que es el Futbol Club Barcelona, ningun jugador, entrenador o directiu farà canviar açò i es que això es el que fa gran al club; el Barça no es d’ells. L’obsessiva guerra de la junta directiva per intentar desfer tot allò aconseguit pels seus predecessors ha sigut el que realment ens ha conduit aquí. La gestió empresarial d’un club esportiu, amb funció social, educativa i cultural ha convertit el Barça en una sangonera, succionant tot allò que l’envolta, trencant amb la història d’auto regeneració iniciat des de l’arribada de Cruyff i convertint-se en altra seu blanca però de diferent color.

La solució no ha canviat, fa poc menys d’un any després de la desfeta contra el Bayern fins i tot els jugadors s’adonaven de la necessitat d’un canvi radical en l’estructura del club, de dalt a baix. Tots ho sabíem, Sandro pareixia més centrat en les denuncies de Laporta i Zubi estava de vacances pagades, l’entrenador no aconseguia conduir a l’equip com s’esperava i s’havia renunciat a elements claus en el joc de l’equip com la pressió i per últim molts jugadors ja no eren aquells que es deixaven la pell fins la fi del partit. Però no hi hagué resposta, es va seguir pel mateix camí amb l’única incorporació d’un jugador (d’una posició que realment tampoc calia) i l’arribada d’un entrenador d’urgència per la malaltia de Vilanova. Aleshores, quan no canvies gairebé rés, quan vens jugadors de futur com Thiago, el resultat es la continuïtat i l’empitjorament produïda per el coneixement dels rivals del joc. 

Son pocs els moments en que aquest equip s’ha assemblat a aquell que va arribar a ser “l’equip del pitet”;  Milan, Màlaga, Rayo, o Cèltic  son alguns dels rivals que van tenir la mala sort de trobar-se versions inspirades d’un equip que s’anava pansint com una flor a la que no se la rega però que ahir, va mostrar la manca de vida pels seus pètals i que reclama ser regada i canviada de test a final de temporada.

Han passa 11 mesos i 9 dies d’aquets dos moments i lamentablement tot segueix igual, esperem que no calgui que Joaquim Maria Puyal torní a fer alguna d’aquestes reflexions.

Àudio: Joaquim  Maria Puyal (LaTDP – Catalunya Radio)

Reflexió Puyal després de l’eliminació del Barça front al Bayern 1-5-2013

https://www.youtube.com/watch?v=JdoyF0-B-Ro

Reflexió Puyal després de l’eliminació del Barça front a l’Atlético 9-4-2014

http://www.weloba.cat/article/audio-la-reflexio-den-puyal-despres-de-leliminacio-del-barca-a-la-champions

Read More