President Messi

Com un au fènix que renaix de les seves cendres per tornar a la vida, el Futbol Club Barcelona en els més de 110 anys de història a caigut milers de cops i amb més o menys rapidesa s’ha tornat a aixecar, així ho va fer amb el Barça de les 5 copes, amb el “Dream Team” i ara estem davant d’un nou punt clau. La decisió de la reestructuració del club ve tard, no es cap novetat això, ja en Munich ens hi assabentarem de la necessitat de canviar les coses; però millor tard que mai i ara es l’hora, amb gairebé tota seguretat Luís Enrique dirigirà aquesta nova etapa que torni a col·locar al Barça a l’Olimp del futbol europeu i mundial; la seva figura de lluita, coratge, esforç i sacrifici junt a la seva experiència com a jugador del Barça i d’entrenador a les categories inferiors del mateix club (a més de la Roma i el Celta) pot ser aquest nou “comandant” del vaixell blaugrana.

Però la feina de l’entrenador no és només dirigir l’equip, també es necessari l’organització i planificació de plantilla per part d’aquell que ha de decidir a que es juga aquí; i és en aquest punt quan comencem a tenir dubtes del nivell de flotació d’aquest transatlàntic. Qui es el que dirigeix realment l’equip? El Barça de qui és, qui el controla? Esta clar que els socis fa temps que són exclosos de la direcció del club, mostra son algunes decisions preses per la junta directiva. El president i la junta ho intenten, però al igual que alguns polítics del regne, per una banda, la seva incompetència supera qualsevol límit, provocant la incoherència en les seves decisions i per l’altra aquelles decisions en les que si són conseqüents venen dirigides a la gestió econòmica del club de manera prou sospitosa (aquí també caldria buscar sobres).  Potser aquell que dirigeix es el director esportiu (és el seu treball també, no?) però pensem-hi, és Zubizarreta, que al igual com quan jugava no li demanes sortir de l’area petita que caurà, dubte molt que aquest home sigui capaç de gestionar res i molt menys de fer-ho en un club com el Barcelona. Aleshores, potser que siguin els partits polítics a favor de la consulta al parlament de Catalunya que utilitzen el Barça com eina política per fotre canya als espanyols i augmentar el independentisme; o potser sigui Pere Navarro que vol que el Barça vaja malament per així tenir algú en aquest país que també s’ensorri alhora que el seu partit.

No ens enganyem, fa temps que sabem que darrere del Barça hi ha una ma negra, no em refereix-ho a aquella de la que parla el doble de Nobita sinó eixa figura que ja fa temps que fa i desfà el club com vol. Lionel Andrés Messi és el millor futbolista del món, i possiblement un dels millors de la història, però com a Ronaldinho anys enrere si li han pujat els fums. Aquest no surt a discoteques a ballar “samba” o a tocar els “bongos”, aquest fa graellades i defrauda a hisenda. No busca sortir a cap lloc (en això segueix com abans), la timidesa d’en Leo només es trencà en la celebració del triplet (quan portava més d’una copa a sobre) però malgrat això surt enlloc. Potser si que sigui Déu, pareix que no hi sigui però hi és, ho controla tot, però cal demostrar modernitat i ateisme (què no se’m enfadi cap religiós), cal combatre als Déus i posar-hi límits als seus poders, no ets qui per ordenar la renovació d’un porter encara que aquest sigui el millor del mon (no és el cas), tampoc encarregar fitxatges a la carta amb la intenció de fer del club el teu grupet d’amics. El club no és Messi i Messi no és el club, esperem que Luís Enrique el posi al seu lloc, les esperances del Barcelonisme segueixen caient sobre Leo i el necessitem com abans, centrat al futbol, fent allò que sap fer, o no se’n recorda del regat a Nani a la final de la Champions, o la passada a Villa en el quart gol al Madrid al 5-0,  o el seu segon gol a les semifinals de la Champions regatejant a meitat Reial. Esperem que deixi de menjar entrecots, filets i xulles i torni a empassar-se als seus rivals. Visca el Barça.