Vila-Real - Barça (2-3)
No seria una enganyifa el afirmar que el partit viscut a l’estadi
del Madrigal a la ciutat de Vila-Real ha sigut un dels més estranys viscuts en
les últimes temporades del Barça.
El joc començava amb el cap i el cor dividit entre el terreny de joc i el
sentiment encara molt viu (com s’ha vist al minut de silenci) per la pèrdua del
partit que Vilanova disputava al Càncer. Malgrat tot, el que s’ha vist als
primers minuts ha sigut una intensitat que no havíem vist durant tota la
temporada, es lluitava per cada pilota, els jugadors hi eren a tots els espais
sigui quina sigui la seva dimensió, es veia un Messi i Iniesta actius i participatius i un Bartra
que segueix en estat pletòric . Però, seguim en la temporada 2013/2014 i per
tant la dinàmica d’aquesta temporada no anava a canviar avui perquè si, i així
arribaven els gols al 45 de la primera i al 9 de la segona els gols dels
groguets. Els minuts passaven i el Barça era incapaç de trobar porteria però
aquesta temporada passen coses incomprensibles i aquella “mà” que alguns la
veuen negra avui canviava de color i provocava que aquelles centrades (Estem
farts de les centrades d’Alves) que mai, mai, mai arribaven a enlloc, avui
tampoc arribaven a jugadors del barça però..... gol i gol, 2-2 i 10 minuts pel
davant; entre tots dos gols Alves realitzava un gest històric engolint part d’un
plàtan llençat per algun imbecil “no hi ha altra descripció possible”
deixant-nos a tots bocabadats i aconseguint l’energia suficient per clavar l’última
centrada al cap de Musacchio. El disparat seguia i mireu si el futbol i la sort
son capritxosos que els dos “patates” de l’equip, Alves i Cesc es volien
reivindicar i junt a l’altre jugador que més preocupat ens tenia últimament han
aconseguit la remuntada (sense llevar mèrit a la passada digna de Laudrup o
Ronaldinho de Busquets) i els ha permès dedicar-li un gol a Tito, gran gest.
El Barça finalment guanyava, segueix amb possibilitats de
guanyar el títol i aconsegueixen superar el (segurament) partit més complicat
dels últims anys. Una victòria per un entrenador però sobretot, per una persona
estimada al club; una victòria difícil però que de segur ha fet un poc menys
trista l’última setmana. Visca el Barça.
Agrair com a aficionat del Barça les paraules de Joaquim
Maria Puyal al inici de la TDP; deixo a continuació la cita a Màrius Torres i
alhora del tot el “silenci sonor”.
'Dolç àngel
de la mort, si has de venir mes val/ que vinguis ara. [...] Tinc peresa de
viure demà encara…/ Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,/ el dolor
que m'espera em fa mal…/ I gairebé donaria, per morir ara/ --morir per sempre--
una ànima immortal.'
.PNG)
0 comentarios :
Publicar un comentario